Carta censurada denunciant l'imposició lingüística

Avui publicaré la carta que va escriure n'Edu on es relaten tots els fets que li han passat amb relació al tema. Des des de que el van aturar a s'Esplanada fins a l'arribada de la citació judicial. Naturalment cert medi de comunicació gràfic ha censurat la carta i ha evitat publicar-la. Aquest medi és el mateix que es fa dir “diario insular” i on gairebé tot el seu contingut està en castellà.

Tot començà el dimarts dia 28 de Gener a les 11:30 hores del vespre quant vuit agents de la policia nacional ens van aturar a l’esplanada de maó per fer el que ells anomenen control rutinari, el bàsic, Identificació, escorcoll de les nostres dependències personals etcètera. Fins aquí cap problema els agents van procedir amb tota normalitat.

Quan va arribar l’hora de comunicar-nos amb ells per a poder-los facilita’ls-hi el número de telèfon i algunes dades que no s’ específiques al DNI, nosaltres, es clar, amb tota la normalitat del món ens vam dirigir a ells en català, i els agents assegurant-nos que ningú d’ells ens entenia ens van demanar amb exigències que els parléssim en castellà, i fins i tot van tenir la poca vergonya de dir-nos si els estàvem vacil·lant per exercir el nostre dret a parlar en català. Després de tot aquest lamentable espectacle de discriminació cap a la nostra llengua vam continuar el camí cap Es Castell, amb la intenció de que aquell fet no ens impedís continuar amb la nostra vetllada de concert amb cançons menorquines. Tot i així dos dels meus companys es van tenir que quedar guardant l’automòbil ja que els policies nacionals no tenen competència a l’hora d’immobilitzar un vehicle i tampoc els vam veure amb predisposició de telefonar a la policia local per a poder ajudar-nos i així facilitar la nostra marxa.

Un dels meus companys els va demanar als agents que per favor els facilites els nombres de placa, ja que hi estan obligats igual que hi estem nosaltres a identificar-se. Els agents, no es van dignar ni a contestar, amb tota seguretat de que aquest fet transcendiria i no tindria cap tipus de represàlia cap a ells. Aquell vespre no només ens van trepitjar la dignitat com a ciutadans menorquins, sinó que es van violar mencions específiques de la constitució que diuen que els agents de la policia nacional tenen la obligació de protegir el lliure exercici dels drets dels ciutadans, i com a ciutadans de les Illes Balears tenim el dret a dirigir-nos en català a qualsevol cos de seguretat que actuï aquí, a casa nostra.

Per incompatibilitat d’horaris, vaig demanar a una persona que el dia següent a aquests fets, es dirigís a la comissaria de la policia nacional de Maó, per a que ens facilitessin els nombres de placa, i així poder dur a terme les gestions legals pertinents. Com es normal, l’encarregat de la comissaria li va dir a la persona que va acudir en nom meu, que no se li podien facilitar els nombres de placa ja que els agents en aquell moment no es trobaven de servei, i que els nombres els havia de sol·licitar l’interessat. Amb tota predisposició d’ajudar el comissari va quedar amb nosaltres i els 8 agents per divendres a les 15:00 hores.

El divendres dia 2, vaig acudir a la cita acompanyat de la meva mare, quant vam entrar a la comissaria ens vam dirigir a la funcionaria que hi havia encarregada d’atenció al públic i li vam explicar el cas, però sorprenentment, ella no en sabia res d’aquesta cita. Al final després d’insistir amb el mateix, de sobte li va venir a la memòria el que el comissari l’hi havia dit. Transcorreguts uns minuts la funcionaria ens va escriure els nombres de placa dels agents en un foli, i a una altra vegada vaig tenir el mateix problema, no m’entenien. Amb tota la bona intenció intentava conversar amb la funcionaria per a explicar-li que en el foli que ella em facilitava només hi havia el nombre de placa de sis agents, i el vespre que em van aturar n’eren vuit. Ella va reaccionar de manera prepotent quan va veure que jo em dirigia a ells en català i va contestar “a mi te diriges en castellano” jo, evidentment li vaig respondre que no tenia cap obligació de dirigir-me a ella en castellà, i menys amb les formes que m’ho havia demanat. Es veu que aquesta contestació li va saber molt de greu, i, amb intenció de fer-me recular va demanar a un company seu que anés a buscar al cap. L’espavilat cap de la policia nacional em va venir rallant amb basc argumentat que també es un idioma oficial del nostre país i que també estava amb el dret de dirigir-se a mi en aquest idioma. Evidentment la meva resposta va ser que el basc també es un idioma oficial del país però en cap moment es un idioma oficial de les Illes Balears. Tot i així els policies amb prepotència ens van dir que ja no ens facilitaven els nombres de placa ja que la nostra actitud avia esta xulesca i que els demanéssim d’ofici al jutjat.

Passats aquests fets, quan sortia de la comissaria se’m va fer saber que el Delegat de Govern a Menorca m’havia citat pel dimarts, per a aclarir aquesta topada amb la policia.
Arribà dimarts, i em dirigí cap a la delegació, allà hem reuní amb el delegat de govern, i després d’una hora i mitja rallant el delegat es va disculpar per l’actitud dels policies i m’assegurà que es prendrien les mesures pertinents per a que això no tornés a passar. Jo, ignorant, vaig sortir de la delegació confiat de que amb aquella reunió l’assumpte quedaria tancat i que es faria alguna cosa per evitar que això li pogués tornar a passar a algun catalanoparlant.

No obstant, el mateix dimarts cap a les vuit del vespre, truquen al timbre de casa meva i em diu un policia local que du una citació judicial per a mi, i per a la meva mare que havia estat la que m’havia acompanyat a la comissaria el divendres dia 1 de Febrer. El document resulta ser una citació judicial per el dia 28 de febrer per desobediència a l’autoritat per haver exercit el meu dret a rallar en català.

Eduard Coll Castán