Tot just fa un mes

Devien ser les quatre des capvespre i ell com cada dia es va resoldre d'anar cap a s'hort a fer-hi una estona. Pes camí es trobà en Joan i en Tomeu. Van rallar una estona de sa pluja que havia fet aquells dies i de la que encara faltava per fer. Ell ja feia un parell de dies que baixava al torrentet de davant s'hort a fer net no fos cosa que amb ses pluges s'embussés i negués s'hort. Aquell dia gairebé ho tenia tot llest, sols li quedava el darrer tram que passava per davall del pont de la carretera. Quan gairebé ho tenia tot llest va notar una forta opressió al pit, la respiració se li feia més dificultosa, li costava molt poder seguir respirant. Li anava pujant es mareig, el món començà a girar al voltant seu cada cop més rapit. Li fallaren les cames i es desplomà damunt la terra, damunt aquella terra que tant estimava, damunt aquella terra que ell cada dia cuidava i estimava, damunt aquella terra en què un dia pensà que si m'he de morir que sigui aquí. Besà la terra i tanca els ulls. Allà quedà. Aquell dia havia partit cap a s'hort que ell tant estimava sense saber que mai més ne'n tornaria. I allà quedà, reposant, esperant a ser trobat.
Ara , tot i que ja no el puguem veure, ell segueix a s'hort cuidant es arbres, regant ses plantes i protegint-lo de les ventades. Ell segueix i seguirà cuidant s'hort per sempre més.

Va morir besant la terra.